Walking on the wild side

No, no és que hàgem anat a camejar al conegut sector de Sella, però és el que en ve al cap quan pense en totes aquelles persones (i en concret els escaladors) que són capaços de renunciar a totes les comoditats d'una vida normal per a llençar-se a viure pel vessant més bèstia de la vida. Com en Werner, escalador suís que porta 6 mesos voltant per les nostres zones bloqueres amb la seua xicoteta furgo. Qui haja visitat Albarracín els últims mesos segur que el coneix.

Respect Albarracín!_Chapter 2 from Bideartean Studio on Vimeo.

Doncs bé, fugint de les inclements condicions metereològiques terolenques, des de fa una setmana s'ha trasladat a crevi, divertint-se amb les nostres pedres, i sobretot, amb la caloreta i el sol...els qui també es diverteixen són Nacho, que entre pegue i pegue al seu surrealista projecte a la Rambla, bloca la dura extensió del conegut problema de Las Pollas, que queda així, des de dins, com 8a; i el Miquel, qui després de caure unes quantes vegades a l'últim pas de la Grenyesaurio, finalment consegueix encadenar aquest explosiu 8b equipat pel Kiki, el qual fins ara solament havia sigut tatxat pel Salta i en Rafi.

Aerominimize

Video de l'entrada saltant del Minimize to Maximize (el qual continua sent projecte). A vore si algú s'anima i el treu (amb i sense salt).

Aerominimize from dani ferràndez on Vimeo.

Penyal

Dimarts vaig estar al Penyal d'Ifach amb el Serna fent un poquet de clàssica, en concret vam elegir la combinació Polvos Mágicos/Piratas.
Amb sol, i tot el dia pel davant, vam arribar a les 11 a peu de via. Com em va guanyar al pares o nones, i li tocava decidir l'ordre dels llargs, em va cedir amablement el diedre de 6b del segon, el que vol dir que va agafar les cordes i començà a escalar el primer, comú amb la Valencians. Us deixe una xicoteta descripició de cadascú d'ells.

1r llarg. Quartet algo pulit, amb bolts, que et deixa on comença veritablement l'escalada.

2n llarg. El diedre fissurat ans nomenat. Em toca. Com la primera xapa em queda alta, friend, xape el bolt, el trec, i cap amunt. La part dreta i l'esquerra del diedre són com el dia i la nit, una tira cap a rere, és rugosa i amb enormes cantos; l'altra tomba i està més llisa que el cul d'un bebe. Fins a l'ultim pas es fa molt bé: allí, n'hi ha que confiar amb el peu esquerre, apretar tirant en bavaresa, agafar el que siga amb la dreta, i fora. Just quan agafe la repisa m'esvara un peu però no caic. Bo. Divertida tirada, malgrat la roca sobada, però sóm al Penyal, i ací la roca és així.

3r llarg. Ixes cap a la dreta per una repisa, i creues baix d'un mur prou empinat cap a una gran roca que forma un diedre. La via puja realment per una bavaresa que n'hi ha a la roca. Però com no portavem bones descripcions, pensavem que La Polvos sortia per una de les dues fisures equipades del mur. Error, la de l'esquera pertany a la Sensación de Vivir, i li donen 6b+, i la de la dreta al Pilar Lopez de Sancho, i és 6b. El Serna, que anava de primer, veient que les xapes de la dreta eren més noves, va triar eixa opció. Afronta amb decisió l'escalada, però la eixida se li resisteix, es peta i té que parar. L'anime amb crits de ¡vamos, que eso tumba ya! pensant que el que li queda és facilet, i ell, finalment, després d'un breu descans, arriba a la reunió. Quan em toca a mi de segon descobreix una tirada continua, poc adherent, molt deportiva, i amb una eixida res fàcil. Collons amb el 6a, em dic.

4t llarg. Em toca esbrinar per a on enllaça La polvos amb la Piratas. Veig clar la repisa per on creua i arribe rapidament a la reunió. Quan arribe em quede bocabadat, i amb enveja mire la preciositat que l'ha tocat al Serna escalar de primer.

5t llarg. Diedre fisurat, amb bona roca, canto a go go, escalada atlètica,..., Que més es pot demanar? Doncs que estiga desequipat, com ho està! Sols té un clau vell al començament, i es pot xapar a mitad un bolt de Los Miserables, que va per la placa de la dreta.

6t llarg. L'anterior acava dins una incomoda cova, amb dos ponts de roca que serveixen de reunió. Surts per la dreta, llaces un pont de roca, i per roca delicada, et plantes fora. L'escalada continua sent atlètica, ergonòmica, seguint el diedre, i es junta amb l'U.B.S.A., amb el qual comparteix la penúltima reu.

7é llarg. Ampla fisura equipada, amb molt de canto, que tots dos, quan arriba el desplomet, van decidir escalar per fora. Postureo i a disfrutar fins a l'ultima reunió.
Ens desnuguem, i trepada fins al cim. Gavines, gats, turistes, cigarret, un mos, i poc a poc les cordades internacionals que més o meys havien engegat a escalar plegats, que van arribant.





Passeig cap a Calp, amb parada romàntica a un mirador inclosa, cervesa a un bar güiri, i a casa.

Videos

Primer el Miquel fent Herejia (ja té el seu temps)

Herejía from dani ferràndez on Vimeo.

Altre amb el muntatge (mig censurat) de dos problemes nous al Bancal. Als sofridors seguidors merengues (Sern, Jordi, Antonio, etc.) us ofereix aquest espai per a que publiqueu un video-resposta a la nostra ofensiva culé.

Violadores del Sur & Antimadridista from dani ferràndez on Vimeo.

I per últim el Nano partint l'Hipertensió

Hipertensió from dani ferràndez on Vimeo.

Honestidad Brutal

Primer de tot, i per a canviar radicalment el discurs del meu anterior post, hui toca enaltir el comportament dels qui les últimes setmanes han ajudat a netejar el fem que s'acumulava al Bancal, i a les persones anònimes que han tret les pedres i acondicionat nous projectes (no sé qui són, pero s'han pegat un curro que te cagues). Gràcies a tots.

Amb l'arribada del mal temps, Crevi torna a ser una de les destinacions bloqueres preferides per a molts, qui al llarg d'aquest s'haja passat pel Bancal, el nostre sector insignia, ho haurà pogut comprobar: quin ambientasso! I amb la gent arriben els encadenaments: Bruno i el Nano fan La Talonera, el Nano i jo el Dantacan direct, Beto i Pablito de Madrid la Bèstia Parda, jo La Emergencia (a La Rambla). També s'han obert nous blocs (per exemple El Antimadridista, 7a+ , preciós problema just a la dreta de la Bèstia, la primera pel Nano, després Bruno i jo)...

...doncs bé, al lio amb el tema que volia tocar: el de sempre, els graus...

Salta a la vista que alguns d'ells necessiten una decotació inminent, la qual cosa no significa que qui va fer la primera els unflara, però amb el temps, conforme van probant-se, apareixen nous mètodes, nous cantos, que els rebaixen. El món de l'escalada funciona d'aquesta forma i ningú ha de sentir-se ofés per aquesta questió. El que més canten són els de la Rambla, on n'hi ha que decotar quasi tots els durs: La Emergencia, que jo acabe de repetir, amb el nostre mètode honestament no em sembla més de 7c, ni tampoc L'Horriblerbed (per a mi 7c, també amb new method, doncs és un bloc que puc fer a la primera quasi sempre), ni el del llençament. Al Bancal passa quasi el mateix. La Talonera = Zatoichi Albarra. La Bèstia, bloc de referencia a Crevillent, a Alacant i al País Valencià, pense que era 8a com ho feia Nacho, així era durissim, mil vegades més dur, que com l'hem fet la resta, i crec que 7c+ es un grau més sincer i real. Per què? Doncs perquè com a referència que hi és, no hi pot haver discussió amb el grau, i perquè si no ho som, de sincers i seriosos, deslegitimem el sector, els blocs i als encadenaments/encadenadors. I no hi ha res pitjor que després apareguen al 8a.nu com a soft, la qual cosa és prou significativa: que són menys, però se'ls apunten així per a no ofendre als anteriors encadenadors, o per a estar més amunt al ranking. Personalment, després d'una intensa reflexió, i de probar blocs durs lluny de casa, crec que sóc incapaç de fer 8a. Sé que em meneje bé al 7b/7b+ , el meu grau de veritat, i amb esforç puc fer 7c o com a molt 7c+. Però el 8a encara em queda gran, a Crevillent i a la resta del món. I si em compare amb els qui realment fan eixe grau, estic a anys llum. Si fas 8a/8a+, has de pujar pels blocs de referència de 7c/7c+ amb la punta del pixorro (la Campana, El Mito, Motivos, Control de Calidad, Aeroline, Alde Hemendik), la qual cosa estic lluny de fer...

Per aixó, estic preparant els nous cròquis, i vull completar-los i penjar al blog també millors explicacions de com arribar, els llocs on dormir amb la furgo, vivacs, nous sectors.

P.D.: Disculpeu-me. He suprimit els nous cròquis de la Rambla, a l'espera de consensuar-los amb els implicats. Com que no tot ha de ser xerrar, també estic preparant nous videos, que intentaré penjar tan aviat com em siga possible. adéu.

Quo vadis escalada!

Si us heu donat un rule pels blog's d'escalada del nostre entorn més proper, us haureu copsat que per una vegada les entrades, no versen sobre graus, encadenaments, viatges,..., al contrari, les amenaces de tancament d'algunes de les principals zones d'escalada del nostre entorn (Albarracín, Wild Side,...) han provocat un allau de posts, i de coments i discussions com a reacció als mateixos. Aprofitant el tiró, faig enlairar les meus queixes, i la meua opinió, les quals no sé si a algú importen, o si algú pensa que sóc un enfaós, perquè últimament qui es creua amb mi escalant, té que escoltar-me renegar als menys un quart d'hora, aixó sí, sovint mentre replegue la merda que han anat deixant els porc-escaladors que setmana rere setmana van deixant la seua merda per on passen. El cas és que tots tenim un límit, i encara que anem tragant i tragant, arriba un punt el qual sols podem explotar, i cridar, encara que reconec que no està bé generalitzar, llençant al vent un PUTOS ESCALADORS DE MERDA. Si algú és nou en aquest món, i pensa en un ambient bocòlic, de respecte per la natura i fraternitat pels companys, que s'hi oblide: som una mostra en xicotet de la nostra societat, i com a tal dins d'aquest univers hi ha de tot, però com reflex que som d'ella, doncs també afloren la competitivitat, les envejes, la falta d'educació, la mesquinesa i la hipocresia. Perquè no ens enganyem: les reaccions d'aquestos dies no són per les actituts inacceptables, són perquè van a prohibir-nos escalar! Bua, bua, ens planyim, ai, perquè no hi podrem escalar. I a culpar als demés, perquè clar, tots som responsables i respectuosos, sempre és cosa dels altres. Vist des de fora, un amic meu diu, mig de conya, que als escaladors ens classifica dins el mateix club que als pescadors, caçadors i caragoleros, per mentiders i exagerats, i per destructius. Serem, com a col·lectiu, així de veritat? Com ens veuran els habitants d'Albarracín, o els veïns del Bancal, del Wild, o de Cuenca, o Margalef, per donar-hi uns quants exemples? Com uns maleducats que només porten ronya? Com una marabunta domingeril que arrabasa al seu pas amb el que es creua pel camí? Si és aixina, quin mal gust a la boca, el pertanyer, i quina vergonya representar-hi! Pot ser no estiga sent just, però igual que quan de vegades veiem actituts, en persones que pertanyen al nostre col·lectiu, que ens fan sentir orgullosos de formar-hi part, ho sent molt però jo de vegades em sent al contrari. I està parlant algú amb prou anys escalant, més que altra cosa perquè van passant, quin remei, lluny ja del romanticisme, però que per aixó mateixa, ha aprés a disfrutar encara més, dels bons moments que ens donen l'escalada i els escaladors. Quan al segle XIX va neixer l'escalada-alpinisme, com a activitat burgesa d'esbarjo, solament aquesta gent amb temps sobrer podia disfrutar-hi de la muntaya. Per sort, els treballadors i la classe mitjana, van conquerir fa temps el dret a l'entreteniment, l'educació, l'esport, la cultura, el descans,..., i gràcies a aquesta obertura, qualsevol activitat en la qual vulguem pensar, ha patit una evolució i ha arribat a uns nivells inimaginables fa cent anys. Tanmateix, ens han convertit en uns consumidors insaciables, cada vegada som més i més, la qual cosa no per si mateixa no és roïna -encara que de vegades ens costa trobar la tranquilitat que busquem en la natura- així que la sol·lució està en l'educació, en consumir responsablement, o en ser menys escaladors-consumidors, i més escaladors a seques, i en ser inflexibles davant actituts, que sí, potser en altres circumstàncies no serien tan greus. Però ho mirem com ho mirem, no és el mateix deu que mil, i quan més som més gran és l'exigència i el respecte que tenim que mostrar: dos gossos solts, o dues puntes de cigarret oblidades, no fan mal, però quince o quaranta, sí. Així que com cap de nosaltres té el dret a limitar qui pot pertanyer i qui no, com si fos l'amo del club, ens toca assumir l'obligació d'educar, i de ser intolerants, no contra les persones, si no front els comportaments que ens perjudiquen.

Nova temporada

Sí -ho sé- açò porta parat temps ha, però que anem a fer, als darrers mesos, no entrava dins les meues prioritats motivacionals escriure aquí. Hui em trec la gossera de damunt per a contar les últimes novetats bloqueres, quasi acaparades per l'Antonio de Callosa, que en poc temps, a Crevi, repeteix La emergencia en la fuerza (primera repetició, amb nou metode diferent al que va emplear Nacho), Herejía i L'Hipertensió. El primer també el bloca el Miquel -amb l'Antonio's method- que poc a poc va recuperant el seu estat de forma.

Antonio i Herejía

El bloc de moda al bancal es diu Los Violadores del Sur (7b), una nova entrada semiasseguda a El Eslabón Perdido, el conegut sext a la dreta de l'Ale Joe. Ideada pel Nano d'Ibi, van ser Carlos Preciado i Antonio de Callosa, qui van fer la primera, aprofitant que el primer no va poder anar, perquè es trobava malaltet a casa. Aixó sí, el van trucar amablement per a dir-li-ho.

Per altra banda, un recordatori d'algunes normes educacionals, bàsicament incomplides per molts escaladors: és molt comode que altres ens replegen la merda, però ronya que pujes ronya que baixes - i sí, les puntes de cigarret, paves, litros, esparadrap, tetrabricks, són fem - .