Un poc d'autocrítica!

Les regulacions i prohibicions cada vegada afecten més zones d'escalada! I sí, moltes vegades poden ser injustes! Però injustes o no, per la nostra part, la dels escaladors, també hem de fer autocrítica, i treure una important lliçó: ens movem en un fràgil equilibri entre el que està permés i el que no ho està, i em de mesurar cada pas que donem, no cridar l'atenció, i alterar el mínim possible el nostre entorn; solament així, no donarem arguments a favor de les actuacions en contra del nostre col·lectiu! Els últims mesos he vist massa exemples, en diferents llocs (a Albarracín, Siurana, El Ponoig, Crevillent) de actuacions irresponsables amb l'entorn! Que finalment ens afecten a tots! Brossa, cagades, vies obertes amb estil bulldozer, passar de les regulacions per nidificació! Ens estem convertint en una plaga? Tampoc és aixó, però hem de saber que no som el centre de l'univers, i que no estem pel damunt del bé i del mal! Em de respectar unes normes bàsiques! Res que no s'haja dit abans! (En la mesura del que és possible, no modificar els peus de via, ni netejar la roca en excés, emportar-nos amb nosaltres totes les deixalles i la brossa, no usar raspalls metàl·lics, no encendre foc, ni música, mantindre un ambient tranquil i sense crits,..., etc.)
 Centrant-nos en el nostre particular cas, al nou sector de les Ermitetes, potser s'han treballat massa la base dels blocs, durant massa dies seguits! No es pot deixar enllestit un sector en 3 mesos sense cridar l'atenció! I segurament part del que s'ha fet no era necessari! Sé que sempre, amb tota la millor intenció del món, però recordeu que l'infern està ple de gent que les tenia! D'una o altra manera tots som responsables i tenim coses a millorar! Com a penitència, ens toca escalar al purgatori: una mena de llimbs legal, on cap la possibilitat de ser sancionats, i el pitjor de tot, amb l'amenaça de perdre tot el recorregut fins ara!

Las regulaciones y prohibiciones cada vez afectan más zonas de escalada! Y sí, muchas veces pueden ser injustas! Pero injustas o no, por nuestra parte, la de los escaladores, también debemos hacer autocrítica, y sacar una importante lección: nos movemos en un frágil equilibrio entre lo que está permitido y lo que no lo está, y tenemos que medir cada paso que damos, no llamar la atención, y alterar lo menos posible nuestro entorno; solamente así, no daremos argumentos a favor de las actuaciones en contra de nuestro colectivo! En los últimos meses he visto demasiados ejemplos, en diferentes lugares (en Albarracín, Siurana, El Ponoig, Crevillent) de actuaciones irresponsables! Que finalmente nos afectan a todos! Basura, cagadas, vías abiertas con estilo bulldozer, pasar de las regulaciones para nidificación! Nos estamos convirtiendo en una plaga? Tampoco es eso, pero debemos saber que no somos el centro del universo, y que no estamos por encima del bien y del mal! Tenemos que respetar unas normas básicas! Nada que no se haya dicho antes! (En la medida de lo posible, no modificar los pies de vía, ni limpiar la roca en exceso, llevarnos con nosotros todos los desechos y la basura, no usar cepillos metálicos, no encender fuego, ni música, mantener un ambiente tranquilo y sin gritos, ..., etc.)
 Centrándonos en nuestro particular caso, al nuevo sector de Les Ermitetes, quizás se ha trabajado demasiado la base de los bloques, durante demasiados días seguidos! No se puede dejar listo un sector en 3 meses sin llamar la atención! Y seguramente parte de lo que se ha hecho no era necesario! Sé que siempre, con toda la mejor intención del mundo, pero recordar que el infierno está lleno de gente que las tenía! De una u otra manera, todos somos responsables y tenemos cosas que mejorar!
Como penitencia, nos toca escalar en el purgatorio: una especie de limbo legal, donde cabe la posibilidad de ser sancionados, y lo peor de todo, con la amenaza de perder todo lo recorrido hasta ahora!

15 ANYS DESPRÉS...PROHIBIT ESCALAR?

Els passats Novembre o Desembre, van fer 15 anys dels primers blocs que vaig obrir al conegut sector El Bancal. La història és coneguda: un dia que el meu company de cordada em va deixar tirat, vaig decidir pujar a uns impressionants boulders que recordava de quan jugava a escalar-los quan era xicotet, doncs la finca d'uns familiars, a la qual pujava sovint als estius, queda prop. Eixe dia vaig obrir El Berrinxe i el Dani, estàs cremat, els primers moderns problemes de bloc al bancal...i dic moderns, perquè més tard vaig saber que escaladors del poble ja escalaven allí als 80! Aquell redescobriment va ser com un encanteri: vaig quedar irremeiablement lligat al lloc (el  nostre racó màgic), i a la recerca del moviment pur, de l'escalada més tècnica i  acurada. Els primers anys van ser prou tranquils, en aquest país la pràctica del boulder no era massa prestigiosa, així que pujàvem els amics del poble, i poc més (el Kiki i jo férem gran part de les primeres del moment). Quan al temps, vaig fer amistat amb gent dels pobles dels voltants, els quals també estaven obrint les seues pròpies zones, cap d'ells em feia massa cas quan els deia que els blocs que estavem obrint a Crevillent, eren molt millors! Quan van vindre la primera vegada van flipar! I així, poc a poc, pausadament, anàrem creixent; més blocs, més i més amistats amb qui compartir i gaudir, els primers sèptims i octaus, la fama, els Creviblocs...hui, l'escalada ha deixat de ser eixe estil de vida que practicàvem quatre tocats d'estranyes vestimentes; cada dia hi som més, i de totes les modalitats, el bloc és la que més s’ha desenvolupat; també ocorre, que quan més hi som, més destaquen comportaments irrespectuosos (un 10% de 100 no és el mateix que un 10% de 1000, al menys en termes d'impacte). Fins ara el nostre ritme d'obertures sempre havia sigut pausat, mediterrani, i amb el màxim respecte per l'entorn i la roca. Personalment, caminaria sempre de puntetes pel camp si fos possible. N'hi ha tanta vida a tot arreu, que fins i tot em dol xafar la més minúscula herba del sól de terra! Com a consequència, fins a fa ben poc, teniem fama de poc netejadors: la nostra filosofia era la d'obrir des d'abaix i a òsties, deixant que el temps i el pas dels escaladors fera la resta! Amb l'arribada del boom, simplement portarem un poquet més de cura de que ningú es fera malbé escalant qualsevol cosa oberta per nosaltres! Des de fa uns mesos, compartírem amb tothom els nous sectors, i es va començar a treballar en uno nou (fa uns anys vam obrir un únic problema, i ahí ho vam deixar), d’una manera relativament més apressada. Açó ens a fet entrar en conflicte en un veí, que va trucar els forestals, que van denunciar uns companys,  al·legant una suposada prohibició d’escalar a tota la serra de Crevillent! Per evitar fer la bola més grossa, per ara és preferible no pujar als sectors de la Palmereta i les Ermitetes, i si sou denunciats al Bancal, demaneu les raons per escrit, per a poder mostrar-ho posteriorment a la Federació, i recordeu a l’autoritat que el sector està dins una propietat privada, on els propietaris sempre ens han deixat escalar sense cap problema (hem d’agrair-los que hagen mostrat sempre aquesta actitud). Salut i bones escalades.

Los pasados ​​Noviembre o Diciembre, hicieron 15 años de los primeros bloques que abrí en el conocido sector El Bancal. La historia es conocida: un día que mi compañero de cordada me dejó tirado, decidí subir a unos impresionantes boulders que recordaba de cuando jugaba a escalar cuando era pequeño, pues la finca de unos familiares, a la que subía a menudo los veranos, queda cerca. Ese día abrí el Berrinxe y Dani, estàs cremat, los primeros modernos problemas de bloque en el bancal ... y digo modernos, porque más tarde supe que escaladores del pueblo ya escalaban allí a los 80! Ese redescubrimiento fue como un hechizo: quedé irremediablemente ligado al sitio (nuestro rincón mágico), y en busca del movimiento puro, de la escalada más técnica y precisa. Los primeros años fueron bastante tranquilos, en este país la práctica del boulder no era demasiado prestigiosa, así que subíamos los amigos del pueblo, y poco más (el Kiki y yo hicimos gran parte de las primeras del momento). Cuando con el tiempo, hice amistad con gente de los pueblos de los alrededores, los cuales también estaban abriendo sus propias zonas, ninguno de ellos me hacía mucho caso cuando les decía que los bloques que estabamos abriendo en Crevillent, eran mucho mejores! Cuando vinieron la primera vez lo fliparon! Y así, poco a poco, pausadamente, fuimos creciendo; más bloques, más y más amistades con quien compartir y disfrutar, los primeros séptimos y octavos, la fama, los Creviblocs ... hoy, la escalada ha dejado de ser ese estilo de vida que practicábamos cuatro locos de extrañas vestimentas; cada día somos más, y de todas las modalidades, el bloque es la que más se ha desarrollado; también ocurre que cuando más somos, más destacan comportamientos irrespetuosos (un 10 % de 100 no es lo mismo que un 10% de 1000, al menos en términos de impacto). Hasta ahora nuestro ritmo de aperturas siempre había sido pausado, mediterráneo, y con el máximo respeto por el entorno y la roca. Personalmente, caminaría siempre de puntillas por el campo si fuera posible. Hay tanta vida en todas partes, que incluso me duele pisar la más minúscula hierba del suelo! Como consecuencia, hasta hace poco, teníamos fama de poco limpiadores: nuestra filosofía era la de abrir desde abajo y a ostias, dejando que el tiempo y el paso de los escaladores hiciera el resto! Con la llegada del boom, simplemente llevaremos un poquito más de cuidado de que nadie se hiciera daño escalando cualquier cosa abierta para nosotros! Desde hace unos meses, compartimos con todos los nuevos sectores, y se empezó a trabajar en uno nuevo (hace unos años abrimos un único problema, y ​​ahí lo dejamos), de una manera relativamente más apresurada. Ésto nos a hecho entrar en conflicto con un vecino, que llamó a los forestales, que denunciaron a unos compañeros, alegando una supuesta prohibición de escalar en toda la sierra de Crevillente! Para evitar hacer la bola más grande, por ahora es preferible no subir los sectores de la Palmereta y les Ermitetes, y si sois denunciados al Bancal, pedir las razones por escrito, para poder mostrarlo posteriormente a la Federación, y recuerde a la autoridad que el sector está en una propiedad privada, donde los propietarios siempre nos han dejado escalar sin ningún problema (debemos agradecerles que hayan mostrado siempre esta actitud). Salud y buenas escaladas.

Aparcar al sector "El Bancal"

Encara que portem anys dient-ho, recordar a tots i totes, una vegada més, que NO ES POT APARCAR DINS del camí a partir de la caseta roja i la cadena (és privat). Els veïns no volen, estan enfadats, i està en joc que puguem continuar escalant allí. A llarg del camí d'arribada n'hi han nombrosos estacionaments on amb seny, procurant no interrompre la circul·lació ni taponar l'entrada de ningun camí privat, podem fer-ho.

Aunque llevamos años diciendolo, recordar a todos y todas, una vez más, que NO SE PUEDE APARCAR DENTRO del camino una vez llegados a la caseta roja y la cadena (es privado). Los vecinos no quieren, están enfadados, y nos jugamos el poder continuar escalando allí. A lo largo del camino existen numerosos sitios donde, con cabeza y procurando no afectar la circulación ni impedir la entrada a ningún camino privado, lo podreis hacer.

Although we have spent years warning it, remind all you, again, the neighbours do not allow us to park inside the road (is private) after the red ruined house and the road signal. Neighbours are annoyed, it's at stake we can continue climbing in. Along the arrival way there are numerous sites where if you are smart and try to not affect the circulation and keep out any private way, you may do it.

Bouldering: playing the game

Interesant enllaç d'un treball d'en Mirthe van Liere sobre normes i ètica al món de l'escalada, centrat, a l'exemple concret del Bosc de Fontainebleau i la pràctica del boulder...

 



i el pdf del treball, en anglés,Mirthe van Liere - Bouldering Playing the Game.pdf

Latest news

 Aprofitant una tardor més humida del que acostuma ser habitual per aquestes terres, hem obert un nou sector, anexe a La Palmereta: Les Ermitetes (http://creviblogescalada.blogspot.com.es/p/informacio-bloc-crevillent.html). Per ara són uns 40 problemes repartits en 12 boulders diferents, i no sé si és amor paternal, o la novetat, però pense que segurament alguns d'ells estaran entre les millors línies del poble. Recordar al personal que, com és habitual a Crevillent, l'aparcament és escàs, així que procureu ser respectuosos amb els veïns. Agrair especialment al Fran de Catral i el Samuel el treball fet: tots hem ajudat, però ells dos s'han pegat una currada impressionant...per cert, recordeu també que, com a totes les zones de bloc on la roca protagonista és l'arenisca, quan plou, es torna fràgil, així doncs, cal esperar uns dies a que seque abans d'escalar!

De les notícies retrasades, dir que l'últim cap de setmana d'octubre, baixaren des de Buñol a l'infern crevillentí el Ruper i la Marina, i van poder tastar els boulders de La Palmereta, on el Ruper va fer la primera a 2 projectes: El Inframundo (7A+), que va tatxar al primer pegue, i El Alcorconazo (7B/+); a més, clar, de fer tot el que va probar, inclosos El Rumania Connexion, definitivament 7B, i el Llamadas Cruzadas (7C/+), un dur bloc que esperava repetidor  des de que vaig fer la primera a finals de Maig.

Buscant el pla del Llamadas Cruzadas

I per últim, segons m'han contat, l'Antonio de Callosa ha fet l'Insomnio des de le regletes d'enmig, cotant-ho de 8A+/B!

We are back again

Poc a poc l'estiu va quedant darrere, baixen les temperatures, i puja la motivació bloquera...pel qual ja hem tornat a reprendre l'activitat oberturista! Prompte us informarem de les nous boulders, alguns d'ells amb molta molta qualitat!

També, ans de l'estiu, els nostres agermanats Novelders obriren un sector a la Serra de Crevillent, al port que puja d'Albatera als Fondons (Barranc de L'Algüeda), com podeu veure al video que la Meri va fer d'una nocturna estival!

Crònica estival

Realment el que voliem (Francis, El Pesca i jo), era gaudir amb la gran obra d'art, que el llegendari Riccardo Cassin va dibuixar a la més bella de totes les norts dels Alps: Les Grandes Jorasses.

Enteneu-me: en aquest cas, el significat de la paraula gaudir, al joc inevitablement interacctiu que és l'alpinisme, l'hem de prende amb el seu sentit més ample; però, en quin altre art, un mateix pot sentir-se tan proper al goig (i el sofriment) del propi artista? Es clar que cap de nosaltres pot viure, l'experiencia de fer la primera a la Walker. Ara alguns claus ens mostren el camí a seguir, però pense que, hui, 74 anys després, encara conserva una part d'aventura... ...i a la seua recerca vam partir, fins que la seua visió al fons de la Mer de Glace, blanca, carregada amb una feixuga però lluentosa flassada de neu (quasi mig metre), ens van fer decantar-nos rapidament per altra de les 6 norts: La Cara Nort del Petit Dru...

...el seu agut perfil, d'uns mil metres de desnivel, sembla perseguir al cel, com si la muntanya tingués la seua propia energia, que l'empentara cap a dalt. L'enorme tall, d'un gris clar, que fereix l'impresionant cara oest, ens recorda que també és una muntanya generosa: si totes foren com ella, el món estaria ple d'enormes boulders...
 Oberta, solament amb peus de gat, uns pocs claus i una corda de cànem de 7 mm. de diametre, doncs no portaven ni crampons ni botes, per dos mítics bleusards de l'època (Pierre Allain i Raymond Leininger), què, com era costum, fugint de la calor i el fastigós tacte estival als blocs de Cuvier, saviament marxaven a passar l'agost als Alps.

L'obligació d'entrar més a l'esquerra, per culpa de la rimaia massa oberta, i un mal cròquis, on ni apareixien els graus dels llargs, ens van portar al centre de la paret nord, lluny de la via clàssica...des d'on van prendre la decisió de retirar-nos....