Enteneu-me: en aquest cas, el significat de la paraula gaudir, al joc inevitablement interacctiu que és l'alpinisme, l'hem de prende amb el seu sentit més ample; però, en quin altre art, un mateix pot sentir-se tan proper al goig (i el sofriment) del propi artista? Es clar que cap de nosaltres pot viure, l'experiencia de fer la primera a la Walker. Ara alguns claus ens mostren el camí a seguir, però pense que, hui, 74 anys després, encara conserva una part d'aventura... ...i a la seua recerca vam partir, fins que la seua visió al fons de la Mer de Glace, blanca, carregada amb una feixuga però lluentosa flassada de neu (quasi mig metre), ens van fer decantar-nos rapidament per altra de les 6 norts: La Cara Nort del Petit Dru...
...el seu agut perfil, d'uns mil metres de desnivel, sembla perseguir al cel, com si la muntanya tingués la seua propia energia, que l'empentara cap a dalt. L'enorme tall, d'un gris clar, que fereix l'impresionant cara oest, ens recorda que també és una muntanya generosa: si totes foren com ella, el món estaria ple d'enormes boulders...
Oberta, solament amb peus de gat, uns pocs claus i una corda de cànem de 7 mm. de diametre, doncs no portaven ni crampons ni botes, per dos mítics bleusards de l'època (Pierre Allain i Raymond Leininger), què, com era costum, fugint de la calor i el fastigós tacte estival als blocs de Cuvier, saviament marxaven a passar l'agost als Alps.
L'obligació d'entrar més a l'esquerra, per culpa de la rimaia massa oberta, i un mal cròquis, on ni apareixien els graus dels llargs, ens van portar al centre de la paret nord, lluny de la via clàssica...des d'on van prendre la decisió de retirar-nos....
