23 de novembre del 2010

Quo vadis escalada!

Si us heu donat un rule pels blog's d'escalada del nostre entorn més proper, us haureu copsat que per una vegada les entrades, no versen sobre graus, encadenaments, viatges,..., al contrari, les amenaces de tancament d'algunes de les principals zones d'escalada del nostre entorn (Albarracín, Wild Side,...) han provocat un allau de posts, i de coments i discussions com a reacció als mateixos. Aprofitant el tiró, faig enlairar les meus queixes, i la meua opinió, les quals no sé si a algú importen, o si algú pensa que sóc un enfaós, perquè últimament qui es creua amb mi escalant, té que escoltar-me renegar als menys un quart d'hora, aixó sí, sovint mentre replegue la merda que han anat deixant els porc-escaladors que setmana rere setmana van deixant la seua merda per on passen. El cas és que tots tenim un límit, i encara que anem tragant i tragant, arriba un punt el qual sols podem explotar, i cridar, encara que reconec que no està bé generalitzar, llençant al vent un PUTOS ESCALADORS DE MERDA. Si algú és nou en aquest món, i pensa en un ambient bocòlic, de respecte per la natura i fraternitat pels companys, que s'hi oblide: som una mostra en xicotet de la nostra societat, i com a tal dins d'aquest univers hi ha de tot, però com reflex que som d'ella, doncs també afloren la competitivitat, les envejes, la falta d'educació, la mesquinesa i la hipocresia. Perquè no ens enganyem: les reaccions d'aquestos dies no són per les actituts inacceptables, són perquè van a prohibir-nos escalar! Bua, bua, ens planyim, ai, perquè no hi podrem escalar. I a culpar als demés, perquè clar, tots som responsables i respectuosos, sempre és cosa dels altres. Vist des de fora, un amic meu diu, mig de conya, que als escaladors ens classifica dins el mateix club que als pescadors, caçadors i caragoleros, per mentiders i exagerats, i per destructius. Serem, com a col·lectiu, així de veritat? Com ens veuran els habitants d'Albarracín, o els veïns del Bancal, del Wild, o de Cuenca, o Margalef, per donar-hi uns quants exemples? Com uns maleducats que només porten ronya? Com una marabunta domingeril que arrabasa al seu pas amb el que es creua pel camí? Si és aixina, quin mal gust a la boca, el pertanyer, i quina vergonya representar-hi! Pot ser no estiga sent just, però igual que quan de vegades veiem actituts, en persones que pertanyen al nostre col·lectiu, que ens fan sentir orgullosos de formar-hi part, ho sent molt però jo de vegades em sent al contrari. I està parlant algú amb prou anys escalant, més que altra cosa perquè van passant, quin remei, lluny ja del romanticisme, però que per aixó mateixa, ha aprés a disfrutar encara més, dels bons moments que ens donen l'escalada i els escaladors. Quan al segle XIX va neixer l'escalada-alpinisme, com a activitat burgesa d'esbarjo, solament aquesta gent amb temps sobrer podia disfrutar-hi de la muntaya. Per sort, els treballadors i la classe mitjana, van conquerir fa temps el dret a l'entreteniment, l'educació, l'esport, la cultura, el descans,..., i gràcies a aquesta obertura, qualsevol activitat en la qual vulguem pensar, ha patit una evolució i ha arribat a uns nivells inimaginables fa cent anys. Tanmateix, ens han convertit en uns consumidors insaciables, cada vegada som més i més, la qual cosa no per si mateixa no és roïna -encara que de vegades ens costa trobar la tranquilitat que busquem en la natura- així que la sol·lució està en l'educació, en consumir responsablement, o en ser menys escaladors-consumidors, i més escaladors a seques, i en ser inflexibles davant actituts, que sí, potser en altres circumstàncies no serien tan greus. Però ho mirem com ho mirem, no és el mateix deu que mil, i quan més som més gran és l'exigència i el respecte que tenim que mostrar: dos gossos solts, o dues puntes de cigarret oblidades, no fan mal, però quince o quaranta, sí. Així que com cap de nosaltres té el dret a limitar qui pot pertanyer i qui no, com si fos l'amo del club, ens toca assumir l'obligació d'educar, i de ser intolerants, no contra les persones, si no front els comportaments que ens perjudiquen.

9 de novembre del 2010

Nova temporada



Sí -ho sé- açò porta parat temps ha, però que anem a fer, als darrers mesos, no entrava dins les meues prioritats motivacionals escriure aquí. Hui em trec la gossera de damunt per a contar les últimes novetats bloqueres, quasi acaparades per l'Antonio de Callosa, que en poc temps, a Crevi, repeteix La emergencia en la fuerza (primera repetició, amb nou metode diferent al que va emplear Nacho), Herejía i L'Hipertensió. El primer també el bloca el Miquel -amb l'Antonio's method- que poc a poc va recuperant el seu estat de forma.


Antonio i Herejía



El bloc de moda al bancal es diu Los Violadores del Sur (7b), una nova entrada semiasseguda a El Eslabón Perdido, el conegut sext a la dreta de l'Ale Joe. Ideada pel Nano d'Ibi, van ser Carlos Preciado i Antonio de Callosa, qui van fer la primera, aprofitant que el primer no va poder anar, perquè es trobava malaltet a casa. Aixó sí, el van trucar amablement per a dir-li-ho.

Per altra banda, un recordatori d'algunes normes educacionals, bàsicament incomplides per molts escaladors: és molt comode que altres ens replegen la merda, però ronya que pujes ronya que baixes - i sí, les puntes de cigarret, paves, litros, esparadrap, tetrabricks, són fem - .